La petroquímica de Tarragona, un perill per a tots

La petroquímica de Tarragona, un perill per a tots
Publicat per bikerbaixcamp in notícies generals - 20 Gen, 2007

He trobat aquesta notícia a www.pobleviu.cat. Crec que és força important que la població del Camp sàpigui el que passa amb les petroquímiques de Tarragona. És un perill. Llegiu detenidament la notícia.

L’embull petroler de Tarragona

Dos polígons petroquímics, el Nord i el Sud, divideixen el Camp de Tarragona com una aberrant ganivetada. Des del pantalà, un moll connectat al mar amb tubs enganxats a una monoboia, els vaixells pretolers descarreguen el cru procedent d’Aràbia o Veneçuela, segons l’època. A l’hivern, quan el fuel de calefacció es consumeix en massa, Repsol Petróleo s’apropia de crus pesats. A l’estiu, de crus lleugers. És un anar i venir de vaixells de foscos perfils. Al seu tratge sempre queden taques. Com el regal de reis d’aquest any: una taca de 70 quilòmetres quadrats per una fuita en la connexió de la monoboia, la qual segons l’empresa era “quasi nova”.

S’incumpleixen els tres plans d’emergència

Però per l’Àngel, treballador veterà de la petroquímica, el tema més preocupant és l’inseguretat. I no és per menys, ja que, el borbolleig tarragoní és el complex petroquímic més gran de l’Estat, i el tercer d’Europa. A les megaplantes de Repsol Nord i Sud s’hi ha d’afegir les de BASF, DOW, Shell i altres marques de molta contaminada reputació. Aquesta concentració de còctels inflamables fa que una espurna tingui un potencial destructiu sense precedents.

Per a defensar-se d’aquests perills, les autoritats han projectat tres plans d’emergència, segons l’abast i el recorregut de les flames.

En el Pla d’Emergència Interior, és el personal de l’empresa qui intervé dins les instal·lacions del polígon. Un exemple seria l’accident mortal de la refineria de Puertollano. En l’extinció d’aquest incendi van morir 7 treballadors calcinats. Segons l’Àngel, l’avaricia empresarial va condemnar a mort als seus propis treballadors. Les funestes conseqüències (una furgoneta va volar pels aires) podien haver-se evitat amb unes “poques pessetes: amb un detector de gasos i un semàfor vermell els treballadors encara estarien entre nosaltres”.

En el segon pla, el Pla d’Emergència Exterior (PEMEX), combat el foc des de l’exterior del Polígon amb la participació dels cossos públics de seguretat, amb la policia i els bombers. Segons el vent, l’abast de les flames i l’emisió de gasos tòxics s’aplicaria el Pla SEQTA, en el qual, les poblacions del voltant serien evaquades. Per aquest motiu, s’han instal·lat llums i megàfons als pobles i ciutats que serien arrassats pel fum tòxic: El Morell, La Pobla de Mafumet, Reus o Tarragona... segons el vent.

Respecte a la funcionalitat i aplicació d’aquests plans, el sindicat CGT, porta anys denunciant que no tenen vigència. No hi ha mitjans, ni voluntat política. Les empreses s’aprofiten d’aquesta laxitud pública per estalviar despeses.

8 bombers amb un torn alemà

El cas més dràstic d’inseguretat consentit és la desaparició dels cossos de bombers a cada planta, que van ser substituïts pel Parc de Bombers Mancomunat. Amb aquesta política, consentida per les autoritats públiques, el Camp ha passat a tenir una terrible vulnerabilitat, per estalvi exprés de les empreses petroquímiques. Per exemple, abans només a Repsol hi havia 13 persones dedicades a casos d’emergència i cada empresa tenia el seu propi personal. Tots aquests llocs de treball van desaparèixer a canvi de 8 bombers del Parc Mancomunat, que se’n cuiden de totes les plantes.

La precarització de la seguretat ha quedat demostrada en els simulacres. A Repsol, el cos d’extinció arribava en tres minuts a l’incendi des del punt més allunyat de la planta. Què passarà ara quan el cos de bombers, que a més realitza tasques de manteniment col·locant extintors, tardi mitja hora en arribar al punt de l’incendi? La situació actual és molt arriscada, perquè s’han eliminat els equips de primera intervenció. Per agreujar encara més la situació, aquests bombers cobreixen l’anomenat “torn alemà”, és a dir, treballen en torns de 24 hores, cobrant només 8 hores.

La precarietat laboral

Els treballadors petroquímics sofreixen condicions d’esgotament i estrés amparades per una llei feta a mida del benefici empresarial, ja que, la Ley de Contrato de Relevos en la Indústria Química obliga al i la treballadora a mantenir el seu lloc de treball fins que no arribi un relleu, amb la permanent exposició a una atmòsfera contaminada –que eleva els casos de malalties respiratòries - i els torns de 12 i 15 hores, que són el pa de cada dia.

Per altra banda, a part del risc d’incendi, “els treballadors sofrim una permanent exposició a productes cancerígens, que per llei (Real Decreto de Cancerígenos) hauria d’estar advertida mitjançant pictogrames” – assenyala l’Àngel – “així com en una drogueria un potet de pintura t’adverteix que al seu interior hi ha un producte corrosiu, per què no posen el respectiu cartell en un tanc d’un milió de litres de gasolina?” – i afegeix – “en cap racó de la planta he vist cap cartell”.

El càncer com a tabú

Existeix un silenciament interessat de les morts de càncer. Durant les tres dècades de treballar a les petroquímiques, l’Àngel ha vist morir companys per càncer, però no es comptabilitzen com morts laborals. Al Camp, la paraula càncer és un tabú i a les unitats d’oncologia dels hospitals no faciliten estadístiques. Per la seva part, Repsol desvia l’atenció interna impartint tallers de deixar de fumar als treballadors, com si aquesta fos l’única forma de combatre el càncer.

Sent el petroli un producte altament cancerigen, tots els seus derivats conserven aquesta propietat. Així, de les petroquímiques flueixen subproductes cancerígens que es difonen per la societat en forma de derivats del petroli. Diàriament respirem les olors de l’asfalt i la gasolina, la qual, per cert, té aditius per a substituïr el plom que són altament cancerígenes, com el “win”, el butà, l’octà i els compostos aromàtics.

Els pitjors fums són els que no es veuen. A Tarragona, l’oficina de Protecció Civil, està cansada de rebre trucades quan surt fum negre per la fumera de 120 metres d’alçada. En alguna d’aquestes fumeres, la Generalitat té una estació mediambiental. Però, encara que espectacular, no és aquest el punt més contaminant. Sinó que és en els petits cremadors de flama blava on Repsol crema directament Àcid Sulfhídric. Aquest és un gas letal que no fa olor ni té color, és tant corrusiu que malmet les vàlvules i tubs per on passa. A menys de 2 quilòmetres no pot ser detectat per l’olor, però un petit contacte amb ell produeix la mort instantània de la persona que s’hi exposi. L’Àcid Sulfhídric es troba als crus pesats en concentracions de 150.00 parts per milió (ppm). Segons la directiva europea, en gasolina la concentració no pot superar 0,03 ppm.

Perill bacteriològic

A les plantes petroquímiques es fa un tractament d’aigües segons la llei. Tan aigües pluvials, que arrosseguen qualsevol taca de petroli o oli, com els vessaments o les aigües barrejades amb olis que s’acumulen en col·lectors on, per decantació, es separa el cru que flota. En aquestes piscines, en permanent contacte amb l’atmòsfera, es volatitzen hidrocarburs i compostos aromàtics. L’aire es converteix en un receptor mut de petroli volatitzat. Després, s’aplica a l’aigua un tractament bacteriològic que, si bé ajuda a depurar l’aigua, es converteix en sí en un procés amb risc d’infecció bacteriològica. Alguns estudis han demostrat que aquest risc existeix, un més a la motxilla de treball dels i les treballadores de la petroquímica.